grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Diada esplèndida i una samarreta vermella per estrenar

JOANA RIPOLLÈS                                                                                                         Mosaic Diada

Diada esplèndida i una samarreta vermella per estrenar.- Quin goig tan gran fou veure per TV (atac agut de lumbàlgia) una munió immensa de persones de tota edat i condició, aplegades per formar la trama i l’ordit d’una senyera vivent, emblema de la nació catalana, on són diversos els homes i diverses les parles, com diu Espriu. Tothom a la una, nascuts aquí o arreu del món, rossos,  bruns i gammes intermèdies, per dir que aquesta és la terra que ens sosté, l’aire que respirem. És aquí on cada dia veiem lluir el sol o caure la pluja, ara benigna que amara els camps i neteja pobles i ciutats, ara destructora que tot ho malmet, però que amb coratge tornem a refer. És aquí on ens creix la fillada i on junts formem un mateix poble que vol ser de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (Espriu).

Vinguts del nord, vinguts del sud (Llach) o per naixença, la normalitat és que els habitants de les diverses nacions vulguin formar-ne part o incorporar-s’hi plenament amb els drets i deures que la civilitat comporta en les societats lliures i organitzades en base als principis de la culta Grècia i la pragmàtica Roma, però sempre modificant-se i adaptant-se als temps i al compàs de l’evolució, en funció del concepte de major justícia. Al segle XXI, i en presència d’un món globalitzat, cal esforçar-se per esborrar els rastres imperials, els del despotisme il·lustrat “Tot per al poble, sense el poble” i els trets dictatorials de tan profundes arrels. Perseguim la utopia malgrat saber com és d’esmunyedissa. En un país, el nostre, no bàrbar, no xenòfob, sí culte,desvetllat, que té tots els atributs i manté tota la voluntat per organitzar la pròpia societat, economia, cultura,  territori, política i tot allò que el conforma; no hi ha arguments que pugui esgrimir l’Estat espanyol –compromès com està a respectar el Dret Internacional que regeix les societats civilitzades– per oposar-se al principi de llibertat d’una altra nació sobirana que el 1714 annexionà al seu regne per la força. D’argument només n’hi ha un i és contundent: casus belli, cosa que comportà a més de la destrucció física, la imposició, en prova de domini, de lleis foranes estipulades en el decret de Nova Planta. I com que el llatí majoritàriament ja és oblidat, cal dir que casus belli significa Dret de conquesta –Derecho de conquista. Així d’expeditiu, de rotund, i sobretot així de convincent. La traducció ha estat ben sobrera perquè a Catalunya tothom que hi viu i ho vol, entén les dues llengües.

I ara cal remetre’s a la Història, que sovint també és oblidada, o encara pitjor: volgudament ignorada o tergiversada perquè així no pot remoure consciències, i per tant comprometre-les. La Nova Planta post belli, va arrabassar de Catalunya les seves Constitucions centenàries i pactistes, les Institucions pròpies i la llengua arrel d’una cultura sòlida que s’intentà eliminar fins i tot del catecisme… Encara durant la recent Dictadura  sonava aquella frase tan comminatòria “hable usted en cristiano” ¿Recorden que Antonio de Nebrija va fer la primera gramàtica castellana per evangelitzar els pobles autòctons del Nuevo Mundo?

Com totes les nacions, Catalunya vol en el seu territori l’ús a tots els nivells de la llengua pròpia, com a pal de paller lingüístic. I això només ho podem entendre nosaltres, precisament perquè no som monolingües compulsius i que no sols respectem les altres, sinó que pretenem un plurilingüisme operatiu, per al diàleg directe i intercultural entre els pobles, i demanem el mateix tracte. Som catalans i volem ser-ho de manera lliure, amb tota la responsabilitat personal i col·lectiva que això comporta. Sabem perfectament quins són els nostres  límits territorials però també els culturals, però els tenim sota tutela i directrius estatals, tot i que Catalunya té una molt reconeguda tradició pedagògica ben experimentada i d’horitzons oberts.

I amb tot, l’Estat espanyol s’oposa a admetre  que Catalunya treballi per governar-se per si mateixa. ¿Espanya ja no recorda haver lluitat per la seva independència malgrat els afrancesats (botiflers)? “Oye patria mi aflicción y escucha el triste concierto que forman tocando a muerto la campana y el cañón…” Oda al 2 de Mayo (B. López García). No recorda que va lluitar amb les armes, per aconseguir-la? Aquí no n’esgrimim d’aquests estris, ho fem amb raons i drets. Els deures els tenim ja fets. Estem tips de guerres, ningú no les ha de voler, però allò que volen totes les nacions és ser lliures i Catalunya és una nació que reclama la llibertat arrabassada el 1714 per dret de conquesta. Revisin la Història, és ja l’hora d’esmenar els torts i refer la justícia.

Senyors/es centralistes estatals, d’allà i d’aquí (que de haberlos, haylos) visualitzin la Diada i ara escoltin la cançó El cant de la Senyera (http://www.tv3.cat/videos/4832491/) que, posant-hi altres colors i a la seva manera, totes les nacions haurien de poder cantar en pau.

Setembre de 2014

 

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

  1. Paquita Arcas febrer 19, 2015

    Missatge
    Feia temps que no havia obert el “grupvertex” i avui després de parlar amb tu, t’he buscat i acabo de llegir el teu article.
    M’ha agradat molt, cosa normal ´per haver ser escrit per tu.
    Et dono les gràcies per aquestes reflexions sobre la nostra llengua i la nostra cultura.

  2. pilar octubre 23, 2014

    MissatgeJoana: espléndido análisis y sintesis de la situación de Catalunya.

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents