grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Ara és l’hora, som-hi!

JOANA RIPOLLÈS-PONSI                                          
Potser la gent que formem la Catalunya d’avui no som del tot conscients de la situació transcendent que el país viu en aquests moments. Potser encara no ens hem adonat de ple que depèn de nosaltres, i només de nosaltres, que la nostra terra amb arrels molt llunyanes, mai no ha deixat de ser la Nació catalana, en sentit propi. Fou consolidada i reconeguda arreu com a nació, a través de la Història equànime i que més tard, junt amb Aragó, el seu poble germà, formaren la Confederació Catalano-Aragonesa al segle XII. Les Nacions no s’improvisen, ni es creen per lleis polítiques sempre accidentals i sempre millorables. Les Nacions, només les fa la Història. Els Estats en canvi, neixen, es fragmenten o s’annexionen a voluntat d’assemblees o pactes entre ells, en moments puntuals de domini o de debilitat de l’oponent. L’Alsàcia i la Lorena, ara eren franceses, ara alemanyes, depenent d’on bufaven els vents de la guerra. El Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, foto mapael Vallespí i el Capcir ahir catalans, avui francesos. Catalunya, abans catalana i lliure, ara políticament espanyola, absorbida pel convincent derecho de conquista” (1714), segons com va bufar el vent de la Guerra de Successió. Qualsevol guerra o llei política, pot engendrar un Estat, però cap llei humana pot matar una Nació. I si algun dia mor per inanició, la causa, ben segur que s’hauria d’atènyer a l’abandó dels seus fills, siguin legítims, naturals o adoptats, això tant hi fa; tots són uns, els qui respiren, s’alimenten i viuen sota el mateix sostre.

Cal tenir clara la distinció entre els conceptes d’Estat, Nació i Pàtria. Els primers són termes molt concrets fàcils de definir.

L’Estat és un territori amb fronteres político-físiques marcades convencionalment, i que quan li ha convingut al poderós de torn, l’ha defensat, o l’ha eixamplat, més amb els seus canons que no pas amb les seves raons, per allò de “la razón y la sinrazón tienen límites tan imprecisos que és imposible que las contenga enteras cada una de las partes.

La Nació, comprèn els condicionants bàsics de comptar amb pròpia història, cultura, tradicions i, en general, una llengua diferenciada. Tot Estat o Nació dominadors, o bé per colonització a “la antigua usanza”, o bé per la força de la política, l’economia, la cultura o la tècnica, imposen la seva llengua, o bé dràsticament (Dictadura espanyola, 1939) o bé subtilment ( Conde Duque de Olivares (s. XVII – Felipe IV de Castilla) amb allò de “que se vea el efecto, sin que se note el cuidado” . De totes maneres, ara que el món s’ha fet tan petit i les relacions internacionals són imprescindibles, és forçós que hi hagi una llengua pont, de coneixença comuna, sense perjudici ni eliminació de la pròpia de cada Nació.

I per fi, la paraula Pàtria, que és abstracta, com s’ha de definir? Primer difuminant-la tot relativitzant els límits en un mapa, i posant en primer lloc la paraula país. O sigui “País al qual es pertany com a ciutadà i amb el qual l’uneix un sentiment afectiu. Pàtria és, doncs, un sentiment, per tant entra en el camp de la poesia.

El meu pare, quan jo era petita, em va ensenyar un poema del romàntic s. XIX en castellà, que començava així: “Queriendo yo un dia saber que és la patria, me dijo un anciano que mucho la amaba: La patria se siente, no tiene palabras que claro lo expliquen las lenguas humanas….” O sigui que si algú posseeix aquest sentiment dintre seu, se la pot endur amb ell arreu on sigui.

La pàtria és molt més que la nació o l’estat i no necessita cap document tangible que l’acrediti, passa etèriament per sobre de totes les fronteres. Es pot sentir l’enyor natural de la primera llum, la primera veu, la primera olor, i tot allò que es fa perenne dins el cor humà, i que la memòria afebleix amb el pas dels anys. De pàtria no es canvia, però es diu que algú pot sentir-se apàtrida o ciutadà del món, si és el cas, “rara avis” deu ser, i sobretot, difícil d’entendre.

Però, canviar de nació, molta gent sí que ho fa, de vegades a contracor i ben segur quan l’empenyen raonables motius.

I tornant als sentiments, cal remarcar-ne un de poderós i que s’expandeix sense límit. És l’amor. Deixem de banda el platònic, que ara no ve al cas. Amor és l’afecte, és voler el bé a qui s’estima, a les persones amb qui es conviu, amb qui es treballa, amb qui t’acull i amb qui t’uneix per la causa que sigui. I aquest punt: amb qui t’uneix, és molt determinant, i no hi ha dubte que tothom sap a qui pot o vol aplicar-lo depenent sempre dels sentiments més íntims de cada persona, bé siguin de generositat, justícia, agraïment, indiferència, animadversió…

Els qui habiten avui aquest país, o sigui els qui formen el poble de Catalunya, des que van néixer, els arribats fa temps, o de fa poc, tots, tots tenim el deure de conèixer-lo bé, i la voluntat de consolidar la Nació de la qual formem part perquè hi vivim. A més, hauríem tots plegats, de prendre el compromís de consciència de no escapolir-nos-en.

El nostre és un moment transcendent.

Com hi contribuirà cadascú de nosaltres? I que consti que aquí no s’hi destrien soca-rels de tota la vida i nouvinguts de fa un instant. Només s’hi compta la gent de bona voluntat que vol viure en un país lliure, i a més, feliç.

I si amb les notes anteriors no n’hi ha prou, caldria repassar ben bé la Història, tota la Història i divulgar-la perquè, pel fet de no ser una ciència exacta, es presta a errors d’apreciació o falten testimonis i potser documents, ja siguin segrestats o destruïts pel pas del temps o per altres accidents, que tot hi cap.

I per acabar “y a mayor abundamiento feu una bona llambregada al mapa que s’adjunta i a les seves descripcions:

España plenamente constitucional que comprende…”

“España incorporada…”  (Data: 1854. Procedència: Biblioteca Nacional, Madrid).

Però allò de “no passa el temps potser s’hauria de suprimir. Sí que passa el temps, són les coses les que es petrifiquen o els moviments els que s’encallen.

Som al segle XXI i ja n’hi ha prou d’aquest color !!

Ara és l’hora segadors, ara és l’hora d’estar alerta, preparem ben bé papers i sobres que no fan cap mal, per quan vingui el proper setembre, enlairem el testimoni i emprenguem lleugers la marxa, sense armes ni violències. De crits, si en calen, que siguin:

MORIN LES GUERRES I VISQUIN LES BONES RAONS!

Y quela España uniforme o puramente constitucional” se quede tranquila con sus defectos y sus virtudes, que las tiene.

I la Catalunya alliberada iniciï el seu camí corregint els seus defectes i potenciant les seves virtuts, que no les ha perdudes totes, encara n’hi queden moltes.   

19/07/2015

           

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

  1. Teresa Costa-Gramunt juliol 21, 2015

    És un moment transcendent, sí. Finalment podrem consolidar una realitat preexistent, com expliques de forma tan didàctica. Som a les portes del naixement de l’estat que li ha de donar plena consistència en el marc de les altres nacions.

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents