grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Postum

JOANA RIPOLLÈSimages.-

Com sent i sentirà Catalunya  la teva absència, Muriel.

Has deixat molta feina feta, però ens n’has deixada encara  molta per fer.

Tot i això, el que és la feina, no ens espanta pas, i menys ara que som munió la gent cada vegada més conscient de la situació: l’existència de Catalunya en la seva plena identitat,  depèn de nosaltres. Els sotmetiments per vies militars, per vies constitucionals, culturals o tuti quanti, tot plegat  és assumpte nostre de reparar, d’esborrar. És cosa de qui formem avui aquesta nació, de qui la vitalitzem i, per descomptat, de tothom a qui ella dóna vida. Tot això parlant solament des del pragmatisme. La qüestió del sentiment, és un tema a part.

El teu comiat ha estat un clam de veus que han destacat la teva discreta figura capaç de tanta empenta. No cal repetir les paraules, cal recordar-les per fer-les vida, per donar raó de les coses, per posar de relleu la realitat, per repassar la Història, per refer les lleis, no tant per com són d’obsoletes com per com són d’injustes. Que una nació en domini una altra i la vulgui anorrear, diluir la seva personalitat i la seva cultura a nivell d’arcaisme per restar-li el prestigi,  és just?  és urc, és ignorància?

Però, deixem ara la política i tornem a la persona.

Muriel, has estat una gran dona i per reblar aquest pensament vull deixar que sigui la paraula poètica qui hi posi l’accent:

No et sàpiga greu….”

No et sàpiga greu / de ser petiteta; /També ho són les flors, / i ho són les estrelles / i ho és aquell déu / que l’amor governa .  D’un res de llavor / se’n forma una arbreda; /

Un sol espurnic / se’n fa una foguera; / d’un trist gra d’encens / se n’omple una església…/ No et sàpiga greu/  de ser petiteta.   Francesc Matheu (1851-1939)

Has vivificat llavors enterrades expressament a la sorra per ments imperials. Has ventat les cendres amagades sota palades d’ignorància que tapaven un caliu en letargia. I has omplert l’espai de Catalunya de l’essència, que li és pròpia.

Lloança, doncs,

Per a tu, en la teva visibilitat , per a totes les persones que  han treballat,  treballen i treballaran, com tu, en defensa de la  terra, i també per a les petites, desconegudes, fecondes, senzilles, tenaces i voluntarioses persones, d’aquí, d’allà i d’onsevulla, que amb raons senzillament humanes, o sigui:  per cultura, per les seves arrels històriques i per voluntat de pervivència, defensen el dret de Catalunya a existir com a nació entre les seves iguals; considerant que totes, tant per justícia, com per respecte a la llibertat i per dret universal i elemental tenen de viure en pau.

DE MANERA QUE ENTRE GENT CIVILITZADA, NO OBCECADA, I AL SEGLE QUE VIVIM, NO ES POT ENTENDRE QUE SIGUI IMPOSSIBLE POSAR-SE D’ACORD PER ACONSEGUIR FER D’AQUEST DRET UNA ELEMENTAL REALITAT.

Muriel, s’acosta el bon temps, quan floreixin les primeres violetes que siguin per a tu. Són  senzilles i del color de la feminitat. T’hi escauen.

23 de febrer de 2016

 

 

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

  1. enric cirici març 10, 2016

    Missatge: La delicadesa de l’escrit sobre la Muriel és emotiu i un sentit homenatge
    Enric Cirici
    10.3.16

  2. Teresa Costa-Gramunt febrer 24, 2016

    He sentit un calfred profund, amb l’oferiment de les violetes. Diuen molt de la Muriel, la mort de la qual hem sentit tant.

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents