grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Lliçó magistral

tertulia-vertex_maja_08Montserrat Gallart i Sanfeliu

Dimecres 13 d’abril, a Cruïlla de debat de l’Ateneu Barcelonès, vàrem gaudir d’una exposició d’alçada, a càrrec de Carles Duarte, poeta, que va fer un recorregut per la poesia en català, des de l’any 801 aproximadament. En aquell moment, arran de l’evolució del llatí vulgar, el català inicia les seves passes com a llengua, i a poc a poc es va consolidant, per bé que la seva evolució al llarg dels segles no hagi estat lineal.

Acompanyat d’Anna Maluquer, que recità poemes diversos dels autors esmentats, en Carles parlà des de Guillem Cervera fins a algunes de les veus més actuals. “El poeta -va dir cap al final de la seva erudita exposició- proporciona una visió diferent del món, àmplia i profunda”.

Els primers textos considerats escrits en català eren textos llatins amb presència de paraules catalanes; inicialment un català llengua de prosa, perquè en poesia hi havia la tendència a escriure en occità, la llengua en què escrivien els grans poetes que marcaven estil. En Carles es va aturar en la figura de Ramon Llull, el poeta més important de la literatura catalana de tots els temps, i d’ell es va llegir un fragment de Lo Desconhort. Sembla que Llull és l’autor medieval de qui es conserven més manuscrits en tot el món.

En Carles va esmentar Rois de Corella i Andreu Fabre, primer traductor de Dant cap al segle XV; va parlar força extensament de Jordi de Sant Jordi (Cançó dels Opòsits ) i del pes de la literatura escrita per autors valencians. Jordi de Sant Jordi era persona d’origen humil que va assolir un lloc important a la cort, i que és l’últim gran poeta que escriu en occità. Ell, Andreu Fabre i Ausiàs March van viure un temps a l’Algher, on el català és encara ben present. Ausiàs March és el poeta més important d’Europa en aquella època, i el primer que trenca la frontera de la llengua i que escriu enterament en català. Es va casar amb una germana de Joanot Martorell. D’ell es va llegir Veles e vents:

 Cançó d’opòsits

(Jordi de Sant Jordi, 1399-1424)

Tots jorns aprenc e desaprenc ensemps,
e visc e muir e faig d’enuig plaer,
així mateix faig de l’àvol bon temps,
e veig sens ulls e sé menys de saber,
e no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
e ço que em fuig incessantment acàs
e em fuig açò que em segueix e m’aferra.

No em part d’un lloc e jamés no m’atur,
ço que no cerc ivaçosament trob,
del qui no em fiu me tinc molt per segur,
e el baix m’és alt e l’alt me sembla prop,
e vaig cercant ço que no es pot trobar,
e ferma veig la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par,
e ma virtut no em té pro ne m’ajuda.

Prenga cascú ço qui millor li és
de mon dit, vers revesat d’escriptura;
e si el mireu al dret e al revés,
traure podreu de l’àvol cas dretura.

Veles e vents han mos desigs complir

(Ausiàs March, 1400-1459)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul•lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Entre les poques dones poetes que va citar en Carles, es troba l’abadessa d’un convent de València, Isabel de Villena (1430-1490), una intel·lectual destacable.

Després d’aquest període força “gloriós”, l’evolució de la poesia en català perd intensitat, en no poder-se projectar en cap cort els poetes de l’època. Caldrà esperar fins al context de represa econòmica i de revitalització del país, que fou el moment de la Renaixença (s. XIX), en el qual la figura de Jacint Verdaguer és immensa en el context europeu. En Carles cita una biografia de Mossèn Cinto recentment publicada a cura de Marta Pessarrodona i de Narcís Garolera. Verdaguer té una obra extensa de valor desigual. Es recita la cloenda de Canigó, on el poeta donà veu a l’excelsa i simbòlica muntanya.

Canigó. Epíleg. Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n’heu fet , oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D’Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los palis i retaules, l’ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s’esmortuïren;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
la rosa s’esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llantia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

 

Com a curiositat, comenta que Verdaguer va viure molt a prop de l’Ateneu, i que aquest barri que envolta el Palau Moja el caminà de manera assídua.

Tot seguit, el conferenciant cita Guimerà, com a dramaturg essencial del període de la Renaixença, i en recita La Santa Espina, prou coneguda de tots.

 

La Santa Espina

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, les plantes,
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

 

A València i a ses Illes l’expansió de la Renaixença inclou poetes com Teodor Llorente, Joan Alcover i Mª Antònia Salvà, Miquel Costa i Llovera i Miquel dels Sants Oliver. A poc a poc, es va configurant un catalanisme que, amb la llengua com a estendard, té un impacte creixent sobre la vida pública.

El poeta més notable del Modernisme és, sens dubte, Joan Maragall. Amb un ús de la llengua i de la poesia ben diferent del de Verdaguer, que destaca per l’exuberància de mots i per la bellesa d’aquests, Maragall és el oeta de la síntesi i de l’essència. Destil·la el text fins a deixar-li només l’ànima. Mostra de la seva poesia, el poema que anotem tot seguit.

 

EXCÈLSIOR
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…

 

L’obra de govern de Prat de la Riba va ser extraordinària i permeté l’entrada i la implantació de nous models estètics. Es tornà a la cultura clàssica i exquisida, que incloïa la qualitat i el bon domini de l’expressió escrita. L’escriptor disposa ja d’eines millors, com ara biblioteques, telèfon etc. S’inicien les excavacions d’Empúries i les publicacions de la Bernat Metge. Destaquen, entre d’altres, Eugeni d’Ors, Carles Riba, que serà mestre d’Espriu, de Coromines, de Baltasar Pòrcel, i pal de paller de la nova vida literària catalana. A ell devem les primeres traduccions del poeta grec Konstantinos Kavafis a casa nostra; ell va ser el mitjancer primer que ens el va fer conèixer.

Però la figura més alta del Noucentisme és Josep Carner, anomenat ben justament el príncep de les lletres catalanes. Al seu poema Exili lamenta la impossibilitat de tornar a la nostra pàtria. També és molt conegut Bèlgica, on va viure fins la seva mort.

Tots aquests poetes esmentats van ser, en certa manera, transgressors, representants d’un cert avantguardisme i, sobretot, radicalment mediterranis. Més endavant, J. V. Foix connectarà amb el moviment surrealista i amb el del Dau al Set, i bastirà un món d’una màgia única. En reproduïm És quan dormo que hi veig clar

 

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

A partir d’aquí sorgeix un grup de poetes joves vinculats al simbolisme: Rosselló Pòrcel, el més destacat del segle XX que, com Màrius Torres, morí jove de tuberculosi. Joan Vinyoli, clau en la literatura catalana del segle XX, Pere Quart, inmensa figura de la postguerra. Es produeix una represa de la valoració de la llengua i de l’amor del país. Llegim Indesinenter –Sense aturar-se mai, poema d’Espriu sobre la dignitat.

 

INDESINENTER

Nosaltres sabíem

d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

 

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

En el context gens favorable del franquisme, tenim una altra figura lluminosa, Gabriel Ferraté; a la Catalunya Nord, veus com les d’Antoni Cairol i Jordi Pere Cerdà, i a ses Illes, Blai Bonet i Marià Villangómez. Més tard, al país valencià, sorgirà un altre gran, Vicent Andrés Estellés.

Mª Mercè Marçal construirà una mirada pròpia sobre l’univers femení, i eixamplarà la veu del català amb l’ús de paraules populars que incorpora. Trencarà i superarà límits amb una gran maduresa literària:

 

COVAVA L’OU

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna

en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

 

Miquel Martí i Pol va ser molt treballador i molt bon poeta; és la veu de la vida col·lectiva i destaca pel gran lirisme de la seva obra.

Després de segles de silenci pel que fa a les veus femenines, entre el segle XX i el XXI trobem quantitat de dones poetes, molt i molt destacables: Montserrat Abelló, Susanna Rafart, Blanca Llum Vidal, Josefa Contijoch, Teresa Costa-Gramunt. Entre els homes, Màrius Sampere, Narcís Comadira, Joan Margarit, Francesc Parcerisas…

Els i les poetes de Catalunya comencen a ser molt coneguts i traduits en l’àmbit internacional. Sortosament, la nostra poesia és present al món a l’hora de pensar i d’editar reculls antològics.

 

Per cloure, en Carles Duarte ens regala un inèdit seu, Beirut. Tot i que algun dels tertulians veu en la seva poesia ressons de la de Gabriel Ferraté, en Carles reivindica le seva veu pròpia, que va construint -diu- “amb treball constant i minuciositat”. També algú li troba aspecte extern de metge… “de metge de l’ànima”, afegeix una tertuliana.

A mi, que escric poesia i em considero sempre aprenent, la lliçó d’en Carles m’ha sintetitzat d’una manera precisa i clara el panorama literari de segles en la meva pròpia llengua. Coneixement que els anys obscurs del franquisme, dins dels quals vaig ser educada, em negaren… Li agraeixo aquesta intervenció, tal com sempre li agraeixo la generositat amb què, any rere any, ens regala poemes a les Àgores Poètiques d’estiu que tinc el goig de coordinar a Cadaqués.

18.04.2016

 

 

 

 

 

 

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

  1. Teresa Costa-Gramunt abril 19, 2016

    Una lliçó magistral recollida en una crònica magistral. Fa bo de llegir-la. Reconforta saber que venim de tant lluny i que per això mateix volem anar més lluny encara. Felicitacions.

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents