grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Meditació

dsc_0856TERESA COSTA-GRAMUNT

     Acabem de commemorar el Dia dels Difunts. Hem portat rams de flors a les persones estimades que ja no són entre nosaltres, però que romanen tan vives en el nostre record i apareixen en els nostres somnis més significatius, com si ens volguessin dir alguna cosa que a vegades interpretem, a vegades no.

El fet de la mort encara ens és un misteri. Poc temps abans de morir, l’historiador Arnold Toynbee va escriure el primer capítol d’un assaig sobre la vida després de la mort. En el llibre, reprès per Arthur Koestler i publicat en castellà per Edhasa el 1977, hi ha una sèrie de capítols on s’intenta donar resposta al dilema de la vida després de la mort des de perspectives religioses, antropològiques, científiques, poètiques, en estudis sobre creences de les societats primitives d’Àfrica, d’Amèrica, l’Índia clàssica, l’Orient pròxim i els pobles islàmics i cristians.

En aquest llibre, un conjunt notable d’estudiosos i escriptors intenten posar llum sobre aquest fet que el materialisme nega de forma radical, però que no és negat en altres concepcions de l’existència. En aquesta meditació, erudita, cal dir, en veu alta per part dels autors d’aquest assaig, es parteix de la base que la consciència humana no està forçosament lligada a la mort del cos. És clar que no en sabem res per experiència pròpia sinó per intuïcions certes, besllums d’aquesta pervivència que ens duen a pensar que la mort no és el final.

Koestler recorda el que es diu de la filosofia: és la història dels intents dels humans per reconciliar-nos amb la mort. Toynbee diu que els humans de l’espècie Neandertal, avui extinta, ja enterraven cerimonialment els seus morts. La cerimònia testimonia la creença en una vida post mortem. Hem creat teories i creences al voltant d’aquest fet que és inherent a la mateixa vida. S’ha comprovat que algunes espècies no humanes ploren, igual que plorem nosaltres, la pèrdua d’un fill o del company o companya. Depèn de la complexitat del cervell. Potser per això la nostra cultura en evolució és cada vegada més animalista. La compassió ens fa humans.

Foto: Roser Cirici

5 de novembre de 2016

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

No hi ha comentaris per aquesta entrada.

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents