grupvertex

VÈRTEX és una perspectiva integradora i inclusiva. Respectuosa amb les diverses creences, filosofies i cultures. Dialogant i oberta

Menú principal

Tot passejant per La Roca

Joana Ripollès

Entre els habitants del poble de La Roca, jo sóc forastera, però en procés d’integració. Tendeixo a l’enyor del passat en tots els aspectes i sentits, però donat que les circumstàncies són imperatives, ara hi visc la major part del temps.

M’interesso sempre per tot el meu entorn i el vull conèixer;  i aquest entorn, ara és la vida de La Roca.

La meva caminada diària va de punta a punta i de costat a costat del poble. M’agrada de manera especial la part antiga, o sigui el que queda dempeus de l’originària població; però de tot el conjunt el que més m’atreu és aquell castell que tan enlairat es veu i tan lluny em queda. Prefereixo contemplar els massissos castells que els sumptuosos palaus. M’agrada el romànic i el gòtic, més que cap altre estil. Segurament que sóc medieval per naturalesa.

El castell vist des de qualsevol punt dels que jo transitava, era inaccesible. Però un dia, tot passant per un dels  carrers llargs del poble, en vaig descobrir un de travesser i costerut que en veure’n el nom vaig pensar que ja havia trobat la solució, perquè m’hi conduiria . No hi havia cap dubte, el rètol era ben clar,  deia CAMÍ DEL CASTELL.

I de dret que m’hi enfilo; m’hi enfilo com puc, gairebé de quatre grapes, però jo endavant, segur que aquell camí m’hi duria, la nomenclatura és sempre indicativa. Una mica més i  hi arribaría…ja deu faltar poc. I com a colofó hi trobo un cartell que deia en minúscules: Camí barrat. El desengany en majúscules!  Mitja volta i acceptar el fracàs.

I si la pujada ja fou prou dificultosa, la baixada de cara al pendent, prometia ser força galdosa, ben segur que rodolant. Però posant-hi tota la prudència, l’aventura va tenir un bon final, vaig evitar un més que possible accident.

Diumenge passat al matí, fent el meu recorregut de costum, en passar pel Carrer de Dalt, a ran d’un portal obert de bat a bat, es veia una escala, un pot de pintura i algú que enfilat , tirava mà de brotxa i hi sucava.

Giro els ulls enlaire i ¡quina fou la sorpresa! El senyor Alcalde emblanquinant  parets i sostre. M’hi vaig acostar, i més endins també hi havia el senyor Regidor de Cultura en plena feina, unes senyores i altres persones, tothom col·laborant-hi. Vaja, baja! A les primeres autoritats municipals del poble no els cauen els anells per res, i te’ls pots trobar pintant el local del seu partit que avui és el que regeix el poble.

Al davant d’aquella escena, el meu comentari fou espontani: Senyors, ben segur que la vostra suada d’avui no rebrà cap sou, ni amb IVA ni sense IVA per la feina extra. Tot serà fet a càrrec de la vostra bona voluntat i consciència cívica, i només us compensarà la satisfacció que tindreu de poder rebre amb tota dignitat la gent que es vulgui acostar a la vostra seu.

Total que, puc ben dir,  sense embuts i clarament que un dia, tot passejant pel poble  vaig enxampar in fraganti l’Alcalde i el Regidor, amb “les mans brutes … de PINTURA  BLANCA”.

Però l’assumpte no acaba aquí. Com que aquell diumenge no devien haver pogut enllestir la feina, el següent vaig trobar altra vegada les mateixes persones reincidint sense defallir . I em sembla que la cosa continuarà  perquè  “A la vinya hi ha molta feina, i són pocs els veremadors.”

Qui llegeixi aquest escrit que judiqui a consciència l’acció que vaig presenciar.

Una Passejadora Tafanera

Octubre 2016

 

Encara no t'has subscrit per RSS ? No et perdis aquest article!

Entrades relacionades

Comentaris

  1. Teresa Costa-Gramunt febrer 6, 2017

    Aquesta anècdota explica l’ànima catalana. Ben trobada, Joana!

Afegir un comentari

Nom Obligatori

Correu electrònic Obligatori

Lloc web Opcional

Have you Subscribed via RSS yet? Don't miss a post!

Barra lateral

Flaixos recents

Temes

Entrades recents